Un estudi de l’IRB CatSud i l’Hospital Joan XXIII de Tarragona descobreix que aquestes vesícules actuen de manera diferent segons l’agressivitat del tumor, obrint noves vies per a estratègies terapèutiques futures
El càncer de pròstata és el tumor més freqüent en homes en molts països occidentals. A la demarcació de Tarragona es diagnostiquen anualment prop de 670 casos nous, i a escala estatal la xifra supera els 30.000. Tot i que molts tumors tenen un creixement lent, d’altres poden progressar i disseminar-se, de manera que entendre els factors que impulsen aquesta agressivitat és crucial per millorar el pronòstic dels pacients.
En aquest context, investigadors del Grup de Recerca en Biomarcadors de Malalties i Mecanismes Moleculars (DIBIOMEC) de l’Institut de Recerca Biomèdica Catalunya Sud (IRB CatSud, abans IISPV), en col·laboració amb el Servei d’Urologia i d’Anatomia Patològica de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona, han fet un pas important. El seu estudi, recentment publicat, demostra per primera vegada que les vesícules extracel·lulars (petites partícules alliberades per les cèl·lules) derivades del teixit adipós que envolta la pròstata (teixit adipós periprostàtic, PPAT) modulen el comportament de les cèl·lules tumorals de manera diferent segons el grau de risc del càncer.
El treball, liderat per Matilde R. Chacón i Xavier Ruiz-Plazas, i en el qual ha participat un equip multidisciplinari, aporta una nova visió sobre com el microambient tumoral, i en concret el greix periprostàtic, “dialoga” amb el càncer i influeix en la seva evolució. Pel que fa als principals descobriments de l’estudi, hi ha efectes dependents del risc, d’una banda. És a dir, les vesícules derivades de teixit adipós periprostàtic procedent de pacients amb càncer de pròstata de baix risc estimulen principalment la proliferació de les cèl·lules tumorals. En canvi, les vesícules procedents de teixit adipós periprostàtic procedent de pacients amb tumors d’alt risc no promouen la proliferació, però sí que augmenten la capacitat de migració de les cèl·lules canceroses i estimulen l’angiogènesi (formació de nous vasos sanguinis), dos processos clau per a la progressió i disseminació del tumor.
D’altra banda, hi ha l’impacte en el microambient tumoral. I és que a més d’actuar sobre les cèl·lules canceroses, aquestes vesícules també influeixen en altres cèl·lules de l’entorn. Les vesícules de baix risc promouen un perfil proinflamatori i immunosupressor en macròfags (cèl·lules del sistema immunitari), cosa que podria contribuir a crear un microambient favorable al tumor en etapes inicials.
Un altre descobriment de l’estudi és l’activació de vies de senyalització. En altres paraules, els efectes observats s’associen amb l’activació de rutes moleculars clau en el càncer. Aquest descobriment revela que el teixit adipós periprostàtic no és un mer espectador, sinó un actor actiu i dinàmic que modula el comportament del càncer de pròstata de manera diferent segons l’agressivitat de la malaltia. Les vesícules extracel·lulars derivades del teixit adipós periprostàtic emergeixen així com a nous factors “diana” potencials per al desenvolupament de futures estratègies terapèutiques dirigides a interferir en la comunicació entre el tumor i el seu microambient, especialment en aquells casos amb risc més elevat de progressió.
Tot i que els resultats s’han obtingut en models in vitro i calen estudis posteriors per confirmar-los en models més complexos, aquest treball representa un avenç significatiu en la comprensió de la biologia del càncer de pròstata i obre una via prometedora de recerca translacional.
